Medi social: 18 de novembre i 16 de desembre

Què em quedo, de la sessió d'avui?

A la primera sessió d’aquest tema vam parlar sobre el temps a l’àrea de Coneixement del Medi Social. Primer de tot, ens vam plantejar com treballàvem els diferents tipus de temps (històric, biològic, meteorològic, quotidià...) a l’etapa d’infantil; vam veure que els treballem a partir de les rutines perquè suposen repetició, a partir de la pròpia experiència i, gràcies al llenguatge, es va donant significat a tot l’anterior.

Així doncs, construim el nostre vagatge cultural a partir de les rutines, l’experiència i el llenguatge; a través d’aquests tres elements, es va creant el nostre espai-temps (coordenades que fan que ens representem el món).

Una altra idea important amb la que em quedo de la sessió és que el temps és força heurístic, és a dir, que és creatiu i es construeix sense haver d’arribar a una resposta concreta. I, com que vivim en un món que canvia constantment, els esquemes espai-temps s’autoajusten sovint.

Un altre tema que em sembla interessant és com n’és de relatiu, el temps. Com canvia la percepció del temps segons amb qui estiguem o què estem fent. I amb els infants també ho haurem de treballar. Aniran aprenent que el temps que passem fent un taller divertit es viu de dues maneres diferents: una objectiva (el temps que ha transcorregut estrictament al rellotge) i una altra subjectiva (la poca estona que sembla que ha passat).

Per altra banda, el temps històric és un concepte molt abstracte. I, per educar en el pensament complex, és molt interessant viure una experiència de com es fèien les coses abans comparat amb com es fan ara. D’aquesta manera creem consciència del canvi que això suposa. 

Després vam començar a parlar de l’espai. Amb el que em quedo d’aquesta sessió és que la comparació és bàsica per treballar el concepte tan relatiu d’espai: per decidir si una cosa és petita, l’haurem de comparar amb una de més gran. D’aquesta manera es construeixen els esquemes d’una manera discriminatòria.

A la següent sessió sobre aquest tema també van sortir idees molt interessants:

- Com que l’espai i el temps no existeixen físicament, per poder-los recordar, la nostra ment en fa esquemes o representacions i, gràcies a això, tenim memòria. Amb els nens, doncs, haurem d’ajudar a crear aquests esquemes amb experiències gratificants i significatives. Per exemple, podem plantejar-los estratègies com recordar distàncies segons la quantitat d’elements coneguts que hi caben (quantes habitacions teves cabrien en aquest prat?).

- Les capacitats projectives són aquelles que ens permeten reconèixer que un objecte és el mateix te’l miris per on te’l miris. I, altre cop, aquesta capacitat s’ha d’anar estimulant des de petits.

- Els topònims són culturals i, de fet, la geografia en general és cultural: Àsia significa est i, segons la nostra cultura, es diu així perquè està al nostre est.

- Les paraules construeixen esquemes mentals; ens permeten recordar tot un món només amb una d’elles.

- El concepte clau d’espai és lloc i, el de temps, és esdeveniment. El concepte clau comú és canvi, perquè si res canviés no podriem parlar ni de llocs ni d’esdeveniments

La sessió d'avui m'ha provocat una pregunta:

Si els mestres som tant importants com a models per als infants (en aquest cas perquè ajudem a construir els esquemes espai-temps), no hi hauria d’haver una preselecció per entrar a fer aquesta carrera o a l’entrar a qualsevol feina que determinés, segons uns criteris objectius, qui és un bon model i qui no? Perquè se suposa que l’educació és la base de la societat i, si els mestres som els models dels futurs ciutadans, no pot ser, que hi hagi “mals” models... no?

Puc ampliar la sessió d'avui?

Com deia, l'educació és la base de la societat, i, buscant imatges per descriure aquesta sessió, he trobat aquesta i m'ha fet adonar que hem de vigilar de no imposar als infants la difícil tasca de salvar el món. I és que és cert que són els futurs ciutadans i, per tant, els que tindran el poder per canviar la situació social si no estan d'acord amb la que hi ha, però no s'han de sentir igual de pressionats que l'infant de la fotografia. En aquest cas l'únic que aconseguirem és que s'angoixin i deixin d'interessar-se per transformar.

Els nens, doncs, han de participar en el món que els envolta, i anar-lo entenent a poc a poc; no l'han de veure com una càrrega.

Medi Natural: 11 de novembre

Què em quedo, de la sessió d'avui?

Abans de començar la conferència de la Rosa Maria Tarín, ens fem una imatge mental del que ens hem trobat aquest matí a la facultat... A les aules seria impensable... entra en contradicció amb tot el que parlarem avui. La força que podia tenir la reivindicació contra el rectorat perd molta força veient això... no s’ha pensat en el reciclatge ni en el desenvolupament sostenible. Quin ciutadà volem educar des de l’escola bressol per evitar coses com aquestes? Després de la xerrada, arribo a la conclusió que hi ha d’haver comunicació en xarxa, al centre educatiu; hem de pensar, entre tota la comunitat educativa, què entenem per educació, què entenem per sostenibilitat i com hem d’actuar. Hem de transmetre la idea als infants i a les famílies que el futur pot ser diferent i que ells hi poden participar. Es pot començar, a l’escola bressol, per ser una comunitat que s’impliqui en el seu entorn proper. Tot el centre ha d’estar impregnat de sostenibilitat... no serveix de res donar teoria si a l’escola no s’hi respira aquest ambient, perquè els nens aprenen per infusió.

Per altra banda, ens plantegem: quines activitats socials fem, com ens divertim, perquè passi això? Des de l’escola, hem de treballar i transmetre la participació, la democràcia, la diversitat, la igualtat... per saber ser un mateix i saber conviure amb les altres persones.

Reflexionem sobre el coneixement que ens sembla que tenim d’aquests dos aspectes bàsics sobre les condicions bàsiques de l’educació per a la sostenibilitat a l’escola bressol, al principi de la conferència i al final:

-          Millora de la qualitat dels espais d’interacció: una mica / força

-          Canvis en la cultura d’escola: una mica / força

La sessió d'avui m'ha provocat una pregunta:

Normalment se’ns expliquen molts coneixements i se’ns donen moltes estratègies, però no es treballen tant el saber ser (l’art de ser educadora: empatia, saber parlar amb els altres...) i el saber estar. Són aptituds que haurem d'anar aprenent amb la pràctica o realment hi podria haver una formació des de la universitat? 

Puc ampliar la sessió d'avui?

Aquesta és part de la informació que he trobat a internet sobre la Festa Major de la UAB:

"Des del Consell de Govern de la UAB s'argumentà que no es podia encaixar una despesa econòmica d'aquestes proporcions en època de crisi (estimat en 296.000 euros la del 2008), com tampoc assumir els riscos de seguretat, de salut i de sostenibilitat mediambiental que s'hi esdevenen, com posteriorment exposà Maria José Recoder, vicerectora de Relacions Institucionals. Per tal de garantir la continuació d'aquest acte, el Consell proposà la creació d'una comissió formada per estudiants, personal acadèmic iPAS, amb la finalitat d'elaborar una proposta que permeti replantejar l'actual format, per tal d'adequar-se al que s'espera d'una universitat pública compromesa amb la cultura i el coneixement."

Així doncs, es va decidir deixar de donar suport a la festa per motius econòmics, de seguretat, de salut i de sostenibilitat mediambiental, i els organitzadors que van prendre el relleu es van comprometre a "adequar-se al que s'espera d'una universitat pública compromesa amb la  cultura i coneixement", però, tot i que hi havia aspectes que ho respectaven, el rerefons que va acabar quedant no seguia aquesta línia: la majoria de gent acudeix a aquesta festa per emborratxar-se i passar-s'ho bé. Potser hauríem d'intentar enfocar aquesta festa des d'una altra perspectiva: més paradetes informatives o de venda de productes artesans, més tallers culturals... Així aconseguiríem tornar el prestigi a aquesta festa.

Una imatge val més que mil paraules...

Crec que sobren els comentaris.

Medi social: 14 d'octubre

Què em quedo de la sessió d'avui?

Després de veure com són d'imprescindibles els contes a l'etapa d'infantil, i parlant dels criteris d’avaluació de l’explicació de contes, ens adonem de la importància de sentir passió per la feina que estem fent i de la importància de saber-la transmetre als infants. Només en un entorn afectiu i càlid es pot proporcionar un aprenentatge significatiu.

Hem fet la prova a classe del tipus de recepció que tenim de la informació. La gran majoria la rebem visual i/o kinestèsicament però, tot i això, a l’educació tradicional sempre s’ha pensat només en els que la perceben auditivament (nens asseguts a la cadira prenent apunts en silenci). De la manera com ens ha explicat el conte, hem treballat els tres canals: veient les imatges, representant gestos i escoltant el conte.

Educació infantil és un teatre on els espectadors estan dins de l’obra; quan tothom se sent part del que es duu a terme a l’aula és quan realment s’aprèn. L’autoritat del mestre es guanya per comunicació, per connexió, per sentiment de grup... no per imposició. El fet d’anar tots a l’hora és crear civisme, ja que el respecte és la base de la nostra societat. El bé d’un no pot passar per sobre del bé dels altres. 

La sessió d'avui m'ha provocat una pregunta:

Relacionant les dues sessions de coneixement del medi (natural i social), se'm planteja una pregunta: es pot fer sostenibilitat sense tenir uns valors de generositat, comunitat...?

Puc ampliar la sessió d'avui?

Aquest vídeo mostra una altra de les potencialitats que ofereixen els contes: l'aprenentatge de l'existència d'una altra cultura. Tot i que segur que els nens de l'escola de Vilada conviuen amb nens d'altres cultures, molt possiblement mai li han donat tanta importància a una que no sigui la seva.


Així doncs, a través del conte que els explica la Irina en rus (i que, posteriorment, la mestra catalana va traduint), viuen la diversitat i la respecten. Escolten el conte com si l'entenguessin, intenten esbrinar quins animals poden viure als boscos de Rússia i, com no, obren les seves barreres estructurals quant a interculturalitat.